This website is using cookies

We use cookies to ensure that we give you the best experience on our website. If you continue without changing your settings, we'll assume that you are happy to receive all cookies on this website. 

Monso, Imma: No se sap mai (detall)

Portre of Monso, Imma

No se sap mai (detall) (Catalan)

v. no ho fa tot l’aigua

Vaig baixar del tren com un esperitat i vaig sortir ràpidament de l’edifici de l’estació de Chur. No volia que em tornés a passar el que m’havia passat a Zug. Sabia que la Marie no hi havia de fer res, allà, que no me la trobaria pas. Però de vegades un és supersticiós. En sortir de l’estació, vaig anar a comprar el diari a l’estanc de la plaça. El diari és una bona manera de començar, ofereix multitud de possibilitats, vaig pensar. Des de la botiga, mentre feia cua per pagar, podia veure a través del vidre l’edifici de l’estació d’on acabava de sortir.
En fixar-me en les lletres que coronaven la façana, em va sobrevenir una violenta impressió de déjà vu. Vaig pagar i vaig sortir de l’estanc. Les lletres no eren més que un lema publicitari de la companyia suïssa del ferrocarril: «Der Kluge reist im Zuge», una cosa com ara: «L’intel.ligent viatja en tren.» No era sols el contingut del missatge el que em produïa aquell impacte, era el color turquesa de les lletres, la forma, la col.locació del rètol sobre la cornisa, tot plegat originava un fenomen sense precedents que m’imantava cap a l’edifici de l’estació, fins al punt d’obligar-me a entrar-hi novament.
Un cop a dintre em vaig posar a fer cua. ¿Per què? No ho sabia, però aviat ho sabria. Semblava que no hi havia manera de quedar-se a cap de les ciutats que m’havien estat destinades, però això importava poc, ja que sabia que les salsitxes de Chur eren insípides i que jo havia de seguir els meus impulsos per sempre més. I els meus impulsos m’obligaven a fer cua, no per plaer sinó per aquella sensació insòlita que em dictava el que havia de fer a continuació, i que provenia d’una curiositat incontenible. Una curiositat comparable a la que t’assalta quan creus veure algú conegut a qui no esperes poder veure —per exemple, un mort—, i el segueixes fascinat a causa de la sorpresa que et produeix per tal de verificar si el que t’ha semblat és cert. Feia cua i, a mesura que la feia, sabia que aniria sabent. Per una vegada tot el que estava fent era nou, totalment nou, perquè no responia a cap projecte, ni tan sols sabia el que faria al moment següent. I, en canvi, no m’abandonava la sensació que tot allò ho estava repetint.
Vaig arribar a la taquilla sense tenir la menor idea del que havia de dir, però sabent que havia d’arribar a la taquilla. (Només sabia el que havia de fer just abans de fer-ho.) I quan l’empleat em va demanar «¿on?», vaig respondre, sense cap dubte: «Saint Moritz.» Alguna cosa no rutllava dintre meu. Definitivament boig, vaig pensar, com se sol pensar en aquests casos. Ni havia estat a Saint Moritz ni se m’hi havia perdut res. Sempre n’havia sentit a parlar amb indiferència, sent com era un d’aquests llocs grans, moderns i comercials que havia perdut l’encant del passat.
Saint Moritz era a mitja hora d’allà i el paisatge de boscos que veia des del tren durant el trajecte va incrementar la meva sensació de repetició. ¿Havia somiat aquell bosc? Però de boscos n’havia vistos tants! Condemnat a viure a les ciutats, anava sovint a veure boscos, a sadollar la meva set de boscos, pensant sempre que algun dia m’hi quedaria, quan trobés el dels meus somnis. Dels Vosges i del Pirineu i de les Ardenes i de l’Odenwald i de la Schwarzwald havia vist boscos de tots colors i densitats, i probablement aquell bosc dels Grisons tenia moltes similituds amb molts dels que havia vist anteriorment.
Arribat a Saint Moritz, hi va haver una lleugera remissió dels símptomes. Certament, el Gran Hotel i la riba del llac em resultaven molt familiars, però també era cert que cent vegades els havia vistos en postals i fotografies. Vaig passejar per la ciutat. Bancs, botigues, parquímetres... no m’eren més familiars que els de qualsevol altre lloc. Mirava de convence’m a mi mateix que el bagatge d’informació visual que pot arribar a adquirir un home contemporani que ha viscut prop de quaranta anys és tan enorme que difícilment pot mantenir nets els arxius de la memòria. Arribar a gestionar totes les frases que ha sentit, tots els llibres que ha llegit, totes les músiques, totes les imatges... ¿Com recordar amb precisió on i quan has vist això o allò?, pensava, justament quan vaig ensopegar amb una bústia, que em va produir una altra reminiscència i va anul.lar ràpidament les reflexions consoladores a què m’estava lliurant. No. Aquelles reminiscències posseïen un caràcter extraordinari, i mai no havia sentit res d’aquelles característiques. Des de la bústia una força desconeguda em va empè - nyer carrer amunt, per una via recta, ampla i costeruda que sortia del centre. Estava segur de no haver-la trepitjada mai, però m’era perfectament coneguda. Era un carrer sense cap particularitat, un carrer flanquejat per construccions modernes que portava a la parada d’autobusos. Els autobusos grocs... Vaig veure l’autobús groc que esperava, amb el motor engegat. I un altre cop a fer cua sense saber on anava. I un altre cop a la taquilla.
Estava content perquè, sense saber on anava, tenia la impressió que aquells autobusos rurals m’apartarien per sempre de la civilització. Vaig dir a l’empleat que volia únicament un bitllet d’anada.
—¿Silvaplana o Sils? —va dir ell.
—Sils —vaig respondre.
—¿Sils Maria o Sils Baselgia?
—Sils Maria —vaig dir amb seguretat, encara que aquell nom no em deia res de particular.
Em va donar el bitllet i vaig pujar a l’autocar. No sabia on em dirigia. Però el nom que jo havia pronunciat havia evocat el record d’alguna cosa de l’institut, que tot seguit em va venir al cap. Era allà on Nietzsche havia escrit el Zarathustra. I probablement l’única cosa que mai vaig saber de Nietzsche es reduïa a dades d’aquesta mena. Pel que fa a la resta, no coneixia el poble per cap motiu, ni l’havia sentit anomenar. Ah, sí, una vegada una amiga de la meva mare m’hi va convidar a esquiar, però no hi vaig anar. D’això feia almenys vint-i-cinc anys. Ni tan sols n’estava segur.
A mesura que m’allunyava de Saint Moritz, la límpida llum del llac de Silvaplana al costat del qual circulàvem m’expandia l’esperit. Només cinc minuts més tard, qualsevol rastre del centre turístic que acabàvem de deixar enrere havia desaparegut. Estava descobrint el paisatge més bell que havia vist mai.
¿Mai?
Ja hi tornava a ser. Potser sí que la meva ment estava malalta. Sabia que hi ha malalties mentals que es caracteritzen pel fet que l’individu sofreix fortes reminiscències de coses que en rea - litat no ha viscut. En tot cas, si era una malaltia el que m’havia portat allà, li estava agraït. Sospitava que aquella terra tenia la propietat de guarir qualsevol mena de grisor, de fer desaparèixer qualsevol ombra de falsedat.
Tanmateix, no podia viure tranquil amb aquella impressió que s’aguditzava de forma intermitent, en alguns llocs més, en d’altres menys. A Silvaplana vaig baixar, cridat per l’estranya atracció incontrolable. Tot em sonava a mesura que ho anava trepitjant. Vaig passar per davant La Staila. Els comensals dinaven al rústic jardí, les abelles s’ocupaven de les flors sil - vestres; sobre el silenci, la remor de les fulles de l’immens pollancre es barrejava amb el sorollet dels coberts. Si entro a saludar em reconeixeran, vaig pensar. Però no hi he estat mai, vaig afegir.
Ah, sí, m’estava tornant boig.
En sortir de Silvaplana, vaig travessar el pont en direcció a Surlej i vaig emprendre un camí que flanquejava el llac. Tret dels colors fosforescents d’un windsurfista desaprensiu, res no trencava la qualitat ancestral de l’escena. Era un migdia de gèlida primavera. A una certa distància, apareixien amb tota nitidesa les neus perpètues de pics encara més elevats. Malgrat l’altitud, gairebé dos mil metres, em trobava a la vall del riu Inn, que naixia prop d’aquell indret; una vall que no semblava una vall, perquè hi regnava una impressió d’altura suprema, la impressió de trobar-se al cim de l’univers. A l’esquerra del camí, un cop abandonada la suau praderia de Surlej, quedaven els límits del bosc. De la frondositat bro llaven arabescos de vidre que, capritxosament entrellaçats, travessaven el camí i anaven a dissipar-se al llac. Als meus peus, a la dreta, l’aigua lacustre desplegava petites onades que, en silenci, cobrien i descobrien un mosaic de còdols llustrosos. No cal dir que les papallones pul.lulaven, que no hi havia mosquits empipadors, que els bolets de primavera creixien ufanosos i rabassuts. ¿Què dimoni era allò?
La sensació de reminiscència era cada cop més difícil de suportar, i a la vegada una torbadora felicitat s’infiltrava en mi fins al farciment total. I jo caminant per aquell camí resplendent que em portava al poble següent, ja visible a l’altra banda del llac, un poble tan petit com l’anterior, separat d’ell per uns vint minuts de trajecte, i del qual vaig saber el nom sense necessitat de cap rètol: Sils Maria. Feia uns minuts, quan jo mateix havia pronunciat aquell nom a la taquilla, havia imaginat aquell poble com un petit Saint Moritz. Ara m’adonava que no hi tenia res a veure; Sils era com una aquarel.la pintada molt temps enrere. Feia uns moments jo no tenia la menor idea de com era aquell poble, en canvi ara m’adonava que el coneixia bé.
Em vaig dirigir a una casa, una casa blanca i sòbria amb la teulada de pissarra, quatre geranis al balcó, un prat d’herba fresca al davant. No tenia cap indicació, cap rètol. Em vaig preguntar si era la casa d’algú que coneixia.
En arribar-hi, vaig veure la porta oberta. Una sala petita, una mena de recepció, un noi darrere d’un taulell. Durant uns breus instants vaig pensar que es tractava d’un hotel. Però no. Em vaig sentir a mi mateix dir: —Una entrada.
I me la van vendre. O sigui, no era un hotel. Però encara no sabia què era. L’estança era acollidora, amb el terra de fusta on tot cruixia de manera natural. Hi havia manuscrits, documents, fotografies i gravats penjats a la paret. Em vaig acostar a una carta emmarcada. Era una carta de Wagner. I jo sabia com començava. (I també com acabava!) De cop vaig saber que era la casa, ara convertida en museu, on Nietzsche passava llargues temporades durant la seva etapa de més intensa activitat literària. No era una inferència, no ho havia deduït amb motiu de la carta o de la informació biogràfica que tenia dels temps del batxillerat. Ho havia sabut amb tota certesa. Vaig pujar al primer pis, vaig observar fotografies, cartes, fragments que Nietzsche havia escrit allà. Sens dubte els havia vistos abans. Hi havia molt poca gent: un estudiant calb, una senyora convenientment nietzscheana, un senyor amb pinta de violinista. Jo, de l’obra de Nietzsche, no en sabia res, ja ho he dit. Però coneixia allò amb tota seguretat. La prova és que vaig baixar a l’hora de tancar amb la intenció de sortir-ne. Sabia que el museu tancava d’hora els dimarts.
Em vaig dirigir a una pensió i vaig demanar una habitació. Un cop a dintre vaig saber que havia entrat a Chesa Margna. Dos empleats parlaven en romanx i jo entenia perfectament el que deien, tot i que no coneixia la llengua.
Si era un somni, l’endemà me’n despertaria. El millor era anar-me’n a dormir sense sopar, perdre la consciència al més aviat possible. No cal dir que em sonava aquella recepció, el sostre de fusta, les motllures del tauler per a les claus, el passamà de l’escala i, al costat de les caselles per al correu, un petit bodegó pintat a l’oli —preciós per la seva simplicitat— que representava dues cebes. També l’habitació em sonava. Em sonava tot. La sensació que fins aquell moment havia estat intermitent, ara era pràcticament ininterrompuda. Únicament en tancar els ulls per dormir vaig aconseguir que s’esfumés.



Uploaded byP. T.
PublisherEdicions 62, Barcelona
Source of the quotationTypotex
Bookpage (from–to)199-205
Publication date

minimap