This website is using cookies

We use cookies to ensure that we give you the best experience on our website. If you continue without changing your settings, we'll assume that you are happy to receive all cookies on this website. 

Monso, Imma: Nunca se sabe (detalle) (No se sap mai (detall) in Spanish)

Portre of Monso, Imma

No se sap mai (detall) (Catalan)

v. no ho fa tot l’aigua

Vaig baixar del tren com un esperitat i vaig sortir ràpidament de l’edifici de l’estació de Chur. No volia que em tornés a passar el que m’havia passat a Zug. Sabia que la Marie no hi havia de fer res, allà, que no me la trobaria pas. Però de vegades un és supersticiós. En sortir de l’estació, vaig anar a comprar el diari a l’estanc de la plaça. El diari és una bona manera de començar, ofereix multitud de possibilitats, vaig pensar. Des de la botiga, mentre feia cua per pagar, podia veure a través del vidre l’edifici de l’estació d’on acabava de sortir.
En fixar-me en les lletres que coronaven la façana, em va sobrevenir una violenta impressió de déjà vu. Vaig pagar i vaig sortir de l’estanc. Les lletres no eren més que un lema publicitari de la companyia suïssa del ferrocarril: «Der Kluge reist im Zuge», una cosa com ara: «L’intel.ligent viatja en tren.» No era sols el contingut del missatge el que em produïa aquell impacte, era el color turquesa de les lletres, la forma, la col.locació del rètol sobre la cornisa, tot plegat originava un fenomen sense precedents que m’imantava cap a l’edifici de l’estació, fins al punt d’obligar-me a entrar-hi novament.
Un cop a dintre em vaig posar a fer cua. ¿Per què? No ho sabia, però aviat ho sabria. Semblava que no hi havia manera de quedar-se a cap de les ciutats que m’havien estat destinades, però això importava poc, ja que sabia que les salsitxes de Chur eren insípides i que jo havia de seguir els meus impulsos per sempre més. I els meus impulsos m’obligaven a fer cua, no per plaer sinó per aquella sensació insòlita que em dictava el que havia de fer a continuació, i que provenia d’una curiositat incontenible. Una curiositat comparable a la que t’assalta quan creus veure algú conegut a qui no esperes poder veure —per exemple, un mort—, i el segueixes fascinat a causa de la sorpresa que et produeix per tal de verificar si el que t’ha semblat és cert. Feia cua i, a mesura que la feia, sabia que aniria sabent. Per una vegada tot el que estava fent era nou, totalment nou, perquè no responia a cap projecte, ni tan sols sabia el que faria al moment següent. I, en canvi, no m’abandonava la sensació que tot allò ho estava repetint.
Vaig arribar a la taquilla sense tenir la menor idea del que havia de dir, però sabent que havia d’arribar a la taquilla. (Només sabia el que havia de fer just abans de fer-ho.) I quan l’empleat em va demanar «¿on?», vaig respondre, sense cap dubte: «Saint Moritz.» Alguna cosa no rutllava dintre meu. Definitivament boig, vaig pensar, com se sol pensar en aquests casos. Ni havia estat a Saint Moritz ni se m’hi havia perdut res. Sempre n’havia sentit a parlar amb indiferència, sent com era un d’aquests llocs grans, moderns i comercials que havia perdut l’encant del passat.
Saint Moritz era a mitja hora d’allà i el paisatge de boscos que veia des del tren durant el trajecte va incrementar la meva sensació de repetició. ¿Havia somiat aquell bosc? Però de boscos n’havia vistos tants! Condemnat a viure a les ciutats, anava sovint a veure boscos, a sadollar la meva set de boscos, pensant sempre que algun dia m’hi quedaria, quan trobés el dels meus somnis. Dels Vosges i del Pirineu i de les Ardenes i de l’Odenwald i de la Schwarzwald havia vist boscos de tots colors i densitats, i probablement aquell bosc dels Grisons tenia moltes similituds amb molts dels que havia vist anteriorment.
Arribat a Saint Moritz, hi va haver una lleugera remissió dels símptomes. Certament, el Gran Hotel i la riba del llac em resultaven molt familiars, però també era cert que cent vegades els havia vistos en postals i fotografies. Vaig passejar per la ciutat. Bancs, botigues, parquímetres... no m’eren més familiars que els de qualsevol altre lloc. Mirava de convence’m a mi mateix que el bagatge d’informació visual que pot arribar a adquirir un home contemporani que ha viscut prop de quaranta anys és tan enorme que difícilment pot mantenir nets els arxius de la memòria. Arribar a gestionar totes les frases que ha sentit, tots els llibres que ha llegit, totes les músiques, totes les imatges... ¿Com recordar amb precisió on i quan has vist això o allò?, pensava, justament quan vaig ensopegar amb una bústia, que em va produir una altra reminiscència i va anul.lar ràpidament les reflexions consoladores a què m’estava lliurant. No. Aquelles reminiscències posseïen un caràcter extraordinari, i mai no havia sentit res d’aquelles característiques. Des de la bústia una força desconeguda em va empè - nyer carrer amunt, per una via recta, ampla i costeruda que sortia del centre. Estava segur de no haver-la trepitjada mai, però m’era perfectament coneguda. Era un carrer sense cap particularitat, un carrer flanquejat per construccions modernes que portava a la parada d’autobusos. Els autobusos grocs... Vaig veure l’autobús groc que esperava, amb el motor engegat. I un altre cop a fer cua sense saber on anava. I un altre cop a la taquilla.
Estava content perquè, sense saber on anava, tenia la impressió que aquells autobusos rurals m’apartarien per sempre de la civilització. Vaig dir a l’empleat que volia únicament un bitllet d’anada.
—¿Silvaplana o Sils? —va dir ell.
—Sils —vaig respondre.
—¿Sils Maria o Sils Baselgia?
—Sils Maria —vaig dir amb seguretat, encara que aquell nom no em deia res de particular.
Em va donar el bitllet i vaig pujar a l’autocar. No sabia on em dirigia. Però el nom que jo havia pronunciat havia evocat el record d’alguna cosa de l’institut, que tot seguit em va venir al cap. Era allà on Nietzsche havia escrit el Zarathustra. I probablement l’única cosa que mai vaig saber de Nietzsche es reduïa a dades d’aquesta mena. Pel que fa a la resta, no coneixia el poble per cap motiu, ni l’havia sentit anomenar. Ah, sí, una vegada una amiga de la meva mare m’hi va convidar a esquiar, però no hi vaig anar. D’això feia almenys vint-i-cinc anys. Ni tan sols n’estava segur.
A mesura que m’allunyava de Saint Moritz, la límpida llum del llac de Silvaplana al costat del qual circulàvem m’expandia l’esperit. Només cinc minuts més tard, qualsevol rastre del centre turístic que acabàvem de deixar enrere havia desaparegut. Estava descobrint el paisatge més bell que havia vist mai.
¿Mai?
Ja hi tornava a ser. Potser sí que la meva ment estava malalta. Sabia que hi ha malalties mentals que es caracteritzen pel fet que l’individu sofreix fortes reminiscències de coses que en rea - litat no ha viscut. En tot cas, si era una malaltia el que m’havia portat allà, li estava agraït. Sospitava que aquella terra tenia la propietat de guarir qualsevol mena de grisor, de fer desaparèixer qualsevol ombra de falsedat.
Tanmateix, no podia viure tranquil amb aquella impressió que s’aguditzava de forma intermitent, en alguns llocs més, en d’altres menys. A Silvaplana vaig baixar, cridat per l’estranya atracció incontrolable. Tot em sonava a mesura que ho anava trepitjant. Vaig passar per davant La Staila. Els comensals dinaven al rústic jardí, les abelles s’ocupaven de les flors sil - vestres; sobre el silenci, la remor de les fulles de l’immens pollancre es barrejava amb el sorollet dels coberts. Si entro a saludar em reconeixeran, vaig pensar. Però no hi he estat mai, vaig afegir.
Ah, sí, m’estava tornant boig.
En sortir de Silvaplana, vaig travessar el pont en direcció a Surlej i vaig emprendre un camí que flanquejava el llac. Tret dels colors fosforescents d’un windsurfista desaprensiu, res no trencava la qualitat ancestral de l’escena. Era un migdia de gèlida primavera. A una certa distància, apareixien amb tota nitidesa les neus perpètues de pics encara més elevats. Malgrat l’altitud, gairebé dos mil metres, em trobava a la vall del riu Inn, que naixia prop d’aquell indret; una vall que no semblava una vall, perquè hi regnava una impressió d’altura suprema, la impressió de trobar-se al cim de l’univers. A l’esquerra del camí, un cop abandonada la suau praderia de Surlej, quedaven els límits del bosc. De la frondositat bro llaven arabescos de vidre que, capritxosament entrellaçats, travessaven el camí i anaven a dissipar-se al llac. Als meus peus, a la dreta, l’aigua lacustre desplegava petites onades que, en silenci, cobrien i descobrien un mosaic de còdols llustrosos. No cal dir que les papallones pul.lulaven, que no hi havia mosquits empipadors, que els bolets de primavera creixien ufanosos i rabassuts. ¿Què dimoni era allò?
La sensació de reminiscència era cada cop més difícil de suportar, i a la vegada una torbadora felicitat s’infiltrava en mi fins al farciment total. I jo caminant per aquell camí resplendent que em portava al poble següent, ja visible a l’altra banda del llac, un poble tan petit com l’anterior, separat d’ell per uns vint minuts de trajecte, i del qual vaig saber el nom sense necessitat de cap rètol: Sils Maria. Feia uns minuts, quan jo mateix havia pronunciat aquell nom a la taquilla, havia imaginat aquell poble com un petit Saint Moritz. Ara m’adonava que no hi tenia res a veure; Sils era com una aquarel.la pintada molt temps enrere. Feia uns moments jo no tenia la menor idea de com era aquell poble, en canvi ara m’adonava que el coneixia bé.
Em vaig dirigir a una casa, una casa blanca i sòbria amb la teulada de pissarra, quatre geranis al balcó, un prat d’herba fresca al davant. No tenia cap indicació, cap rètol. Em vaig preguntar si era la casa d’algú que coneixia.
En arribar-hi, vaig veure la porta oberta. Una sala petita, una mena de recepció, un noi darrere d’un taulell. Durant uns breus instants vaig pensar que es tractava d’un hotel. Però no. Em vaig sentir a mi mateix dir: —Una entrada.
I me la van vendre. O sigui, no era un hotel. Però encara no sabia què era. L’estança era acollidora, amb el terra de fusta on tot cruixia de manera natural. Hi havia manuscrits, documents, fotografies i gravats penjats a la paret. Em vaig acostar a una carta emmarcada. Era una carta de Wagner. I jo sabia com començava. (I també com acabava!) De cop vaig saber que era la casa, ara convertida en museu, on Nietzsche passava llargues temporades durant la seva etapa de més intensa activitat literària. No era una inferència, no ho havia deduït amb motiu de la carta o de la informació biogràfica que tenia dels temps del batxillerat. Ho havia sabut amb tota certesa. Vaig pujar al primer pis, vaig observar fotografies, cartes, fragments que Nietzsche havia escrit allà. Sens dubte els havia vistos abans. Hi havia molt poca gent: un estudiant calb, una senyora convenientment nietzscheana, un senyor amb pinta de violinista. Jo, de l’obra de Nietzsche, no en sabia res, ja ho he dit. Però coneixia allò amb tota seguretat. La prova és que vaig baixar a l’hora de tancar amb la intenció de sortir-ne. Sabia que el museu tancava d’hora els dimarts.
Em vaig dirigir a una pensió i vaig demanar una habitació. Un cop a dintre vaig saber que havia entrat a Chesa Margna. Dos empleats parlaven en romanx i jo entenia perfectament el que deien, tot i que no coneixia la llengua.
Si era un somni, l’endemà me’n despertaria. El millor era anar-me’n a dormir sense sopar, perdre la consciència al més aviat possible. No cal dir que em sonava aquella recepció, el sostre de fusta, les motllures del tauler per a les claus, el passamà de l’escala i, al costat de les caselles per al correu, un petit bodegó pintat a l’oli —preciós per la seva simplicitat— que representava dues cebes. També l’habitació em sonava. Em sonava tot. La sensació que fins aquell moment havia estat intermitent, ara era pràcticament ininterrompuda. Únicament en tancar els ulls per dormir vaig aconseguir que s’esfumés.



Uploaded byP. T.
PublisherEdicions 62, Barcelona
Source of the quotationTypotex
Bookpage (from–to)199-205
Publication date

Nunca se sabe (detalle) (Spanish)

V.Cosas así no las hace el agua

Bajé del tren como alma que lleva el diablo y salí de inmediato del edificio de la estación de Chur. Todo muy rápido, para que no volviera a sucederme lo que me había pasado en Zug. Sabía que Marie no tenía allí nada que hacer, que no iba a toparme con ella. Pero a veces uno es supersticioso. Al salir de la estación, fui a comprar el periódico al estanco de la plaza. El periódico es una buena manera de empezar, ofrece multitud de posibilidades, pensé. Desde la tienda, mientras hacía cola para pasar por caja, podía ver a través del cristal el edificio de la estación de donde acababa de salir.
Al observar las letras que coronaban la fachada, me sobrevino una violenta impresión de déjà vu. Pagué y salí del estanco. Las letras no eran más que un lema publicitario de la compañía suiza de ferrocarriles: der kluge REIST IM ZUGE, algo así como: «El inteligente viaja en tren». No era sólo el contenido del mensaje lo que me producía aquel impacto, era el color turquesa de las letras, la forma, la disposición del rótulo sobre la cornisa, todo ello originaba un fenómeno sin precedentes que me imantaba hacia el edificio de la estación, hasta el punto de obligarme a entrar en ella nuevamente.
Una vez dentro me puse en la cola. ¿Por qué? Lo ignoraba, pero pronto lo sabría. Al parecer no había manera de quedarse en ninguna de las ciudades que el destiño me asignaba, pero eso importaba poco, puesto que las salchichas de Chur eran insípidas y yo tenía que seguir mis impulsos para siempre jamás. Y mis impulsos me obligaban a hacer cola, no por placer sino por aquella sensación insólita que me dictaba lo que debía hacer a continuación, y que provenía de una curiosidad incontenible. Una curiosidad comparable a la que te asalta cuando crees ver a alguien conocido a quien no esperas poder ver —por ejemplo, a un difunto—, y le sigues fascinado a causa de la sorpresa que te produce con el fin de verificar si lo que te ha parecido es cierto. Hacía cola y, a medida que la hacía, sabía que iría sabiendo. Por una vez todo lo que hacía era nuevo, totalmente nuevo, pues no respondía a ningún proyecto, ni siquiera sabía lo que haría en el momento siguiente. Y, sin embargo, la sensación de que estaba repitiendo aquellos actos no me abandonaba.
Llegué a la taquilla sin la menor idea de lo que tenía que decir, pero sabiendo que debía llegar a la taquilla. (Sólo sabía lo que tenía que hacer justo antes de hacerlo.) Y cuando el empleado me preguntó «¿adonde?», respondí, sin dudarlo: «A Saint Moritz». Algo funcionaba mal dentro de mí. Definitivamente loco, pensé, como suele pensarse en estos casos. Ni había estado en Saint Moritz ni se me había perdido nada allí. Siempre había oído hablar del lugar con indiferencia, siendo como era una de esas poblaciones grandes, modernas y comerciales que habían perdido el encanto del pasado.
Saint Moritz estaba a media hora de camino y el paisaje boscoso que veía desde el tren durante el trayecto incrementó mi sensación de repetición. ¿Había soñado antes aquel bosque? Aunque... ¡había visto tal cantidad de bosques! Condenado a vivir en las ciudades, iba a menudo a ver bosques, a saciar mi sed de bosques, pensando que algún día me quedaría para siempre en uno de ellos, cuando encontrase el de mis sueños. En los Vosgos y Pirineos, y en las Ardenas, el Odenwald y la Schwarzwald había visto bosques de todos los colores y densidades, y probablemente aquel bosque de los Gri- sones tenía varias similitudes con muchos de los vistos con anterioridad.
Al llegar a Saint Moritz, noté una ligera remisión de los síntomas. Ciertamente, el Gran Hotel y la orilla del lago me resultaban muy familiares, pero no era menos cierto qué los había visto cien veces en postales y fotografías. Paseé por la ciudad. Bancos, tiendas, parquímetros... no me eran más familiares que los de cualquier ótro lugar» Intentaba convencerme a mí mismo de que el bagaje de información visual que puede llegar a adquirir un hombre contemporáneo que ha vivido cerca de cuarenta años es tan enorme que difícilmente puede mantener limpios los archivos de la memoria. Ubicar todas las frases que ha oído, todos los libros que ha leído, todas las músicas, todas las imágenes... ¿Cómo recordar con precisión dónde y cuándo has visto esto o aquello?, pensaba, justamente cuando tropecé con un buzón que me provocó otra reminiscencia y anuló de un plumazo las reflexiones consoladoras a que me estaba entregando. No. Aquellas reminiscencias poseían un carácter extraordinario, y nunca había experimentado nada con aquella intensidad. Desde el buzón, una fuerza desconocida me empujó calle arriba, por una calzada recta, amplia y empinada que salía del centro. Estaba seguro de no haberla pisado nunca, pero me era perfectamente conocida. No tenía nada de particular: era una calle flanqueada por construcciones modernas que conducía a la estación de autobuses. Los autobuses amarillos... Vi el autobús amarillo esperando, con el motor en marcha. Y otra vez a hacer cola sin saber adonde iba. Y otra vez ante la taquilla.
Estaba contento porque, sin saber adonde iba, tenía la impresión de que aquellos autobuses rurales me apartarían para siempre de la civilización. Le dije al empleado que deseaba únicamente un billete de ida.
—¿Silvaplana o Sils? —preguntó él.
—Sils —respondí.
—¿Sils Maria o Sils Baselgia?
—Sils Maria —dije con seguridad, aunque aquel nombre no tenía para mí ningún sentido especial.»
Me entregó el billete y subí al autocar. No sabía adonde me dirigía. Pero el nombre que yo había pronunciado me evocó vagamente el recuerdo de algo relacionado con mis años de bachillerato, que a continuación me vino a la mente. Era allí donde Nietzsche había escrito su Zaratustra. Y probablemente lo único que sabía de Nietzsche se reducía a datos de ese tipo. En cuanto al resto, no conocía el pueblo por ningún motivo, ni lo había oído mencionar. Ah, sí, una vez una amiga de mi madre me invitó allí a esquiar, pero no fui. De eso hacía por lo menos veinticinco años. Ni siquiera estaba seguro.
A medida que me alejaba de Saint Moritz, la límpida luz del lago de Silvaplana, por cuya orilla circulábamos, me expandía el espíritu. Sólo cinco minutos más tarde, se había esfumado todo rastro del centro turístico que acabábamos de dejar atrás. Estaba descubriendo el paisaje más bello que había visto jamás.
¿Jamás?
Ya volvía otra vez a lo mismo. Quizá sí era verdad que mi mente estaba enferma. Sabía que hay enfermedades mentales que se caracterizan por el hecho de que el individuo sufre fuertes reminiscencias de cosas que en realidad no ha vivido. En todo caso, si era una enfermedad lo que me había llevado allí, le estaba agradecido. Sospechaba que aquella tierra poseía la propiedad de curar cualquier tipo de torpeza, de borrar toda sombra de falsedad.
Sin embargo, no podía vivir tranquilo con aquella impresión que se agudizaba de forma intermitente, en algunos lugares más, en otros menos. En Silvaplana me apeé, llamado por la extraña atracción incontrolable. Todo me sonaba a medida que lo iba pisando. Pasé por delante de La Staila. Los comensales almorzaban en el rústico jardín, las abejas se ocupaban de las flores silvestres; sobre el silencio, el rumor de las hojas del inmenso chopo sé mezclaba con el ruidito de los cubiertos. Si entro a saludar me reconocerán, pensé. Pero si nunca he estado ahí, me dije.
Ah, sí, estaba perdiendo el juicio.
Al salir de Silvaplana, atravesé el puente en dirección a Surlej y emprendí un camino que flanqueaba el lago. Salvo los colores fosforescentes de un windsurfista desaprensivo, nada rompía la calidad ancestral de la escena. Era un mediodía de gélida primavera. A cierta distancia, aparecían con toda nitidez las nieves perpetuas de picos aún más elevados. Pese a la altitud, casi dos mil metros, me encontraba en el valle del río Inn, que nacía cerca de aquel paraje; un valle que no parecía un valle, porque reinaba allí una impresión de altitud suprema, la impresión de encontrarse en la cima del universo. A la izquierda del camino, una vez abandonada la suave pradera de Surlej, quedaban los límites del bosque. De la frondosidad brotaban arabescos de cristal que, caprichosamente entrelazados, atravesaban el camino e iban a disiparse al lago. A mis pies, a la derecha, el agua lacustre desplegaba pequeñas olas que, en silencio, cubrían y descubrían un mosaico de lustrosos guijarros. No es preciso decir que las mariposas pululaban, que no había mosquitos molestos, que las setas de primavera crecían ufanas y repolludas. ¿Qué demonios era aquello?
La sensación de reminiscencia se me hacía cada vez más insufrible, a la vez que una turbadora felicidad se infiltraba en mí hasta el relleno total. Y yo caminando por aquel sendero radiante que me llevaba al siguiente pueblo, ya visible al otro lado del lago, un pueblo tan pequeño como el anterior, separado, de él por unos veinte minutos de trayecto, y cuyo nombre supe sin necesidad de leerlo en ninguna parte: Sils Maria. Unos minutos antes, cuando yo. mismo había pronunciado aquel nombre en la taquilla, había imaginado aquel pueblo como un pequeño Saint Moritz. Ahora me daba cuenta de que no tenía nada que ver con él; Sils era como una acuarela pintada mucho tiempo atrás. Un momento antes yo no tenía la menor idea de cómo era aquel pueblo, en cambio ahora comprobaba que lo conocía bien.
Me dirigí a una casa, una casa blanca y sobria con tejado de pizarra, geranios en el balcón, un prado de hierba fresca ante la puerta principal. No había ninguna indicación, ningún rótulo. Me pregunté si era la casa de algún conocido.
La puerta estaba abierta. Una sala pequeña, una especie de recepción, un chico detrás de un mostrador. Durante unos instantes pensé que se trataba de un hotel. Pero no. Me oí a mí mismo decir: «Una entrada».
Y me la vendieron. O sea, no era un hotel. Pero aún no sabía qué era. La estancia era acogedora, crujía el suelo de madera bajo mis pies. Había manuscritos, documentos, fotografías y grabados colgados de la pared. Me acerqué a una carta enmarcada. Era una carta de Wagner. Y yo sabía cómo empezaba. (¡Y también cómo acababa!) De golpe supe que era la casa, ahora<(conver- tida en museo, donde Nietzsche pasaba largas temporadas durante su etapa de más intensa actividad literaria. No era una inferencia, no lo había deducido con motivo de la carta o de la información biográfica procedente de los tiempos del bachillerato. Lo había sabido con toda certeza. Subí al primer piso, observé fotografías, cartas, fragmentos que Nietzsche había escrito allí. Sin duda los había visto antes. Había muy poca gente: un estudiante calvo, una señora convenientemente nietzscheana, un señor con pinta de violinista. De la obra de Nietzsche yo no sabía nada, ya lo he dicho. Pero conocía aquello con toda seguridad. La prueba es que bajé a la hora de cerrar con la intención de salir de allí. Sabía que el museo cerraba los martes antes de la hora habitual.
Me dirigí a una pensión y pedí alojamiento. Una vez dentro supe que había entrado en Chesa Margna. Dos empleados hablaban en romanche y yo entendía perfectamente lo que decían, aunque no conocía la lengua.
Si se trataba de un sueño, al día siguiente despertaría. Lo mejor era acostarme sin cenar, perder la conciencia lo antes posible. No es preciso decir que me sonaba aquella recepción, el artesonado de madera, las molduras del tablero para las llaves, el pasamanos de la escalera y, al lado de las casillas para el correo, un pequeño bodegón pintado al óleo —precioso por su simplicidad— que representaba dos cebollas.
También la habitación me sonaba. Me sonaba todo. La sensación que hasta aquel momento había sido intermitente, era ahora prácticamente ininterrumpida. Tan sólo al cerrar los ojos para dormir conseguí que se desvaneciera.



Uploaded byP. T.
Source of the quotationTusquets Editores, Barcelona
Bookpage (from–to)220–227
Publication date

minimap