Ferrater, Gabriel: Habitación de Otoño (Cambra de la tardor in Spanish)
Cambra de la tardor (Catalan)La persiana, no del tot tancada, com un esglai que es reté de caure a terra, no ens separa de l'aire. Mira, s'obren trenta-set horitzons rectes i prims, però el cor els oblida. Sense enyor se'ns va morint la llum, que era color de mel, i ara és color d'olor de poma. Que lent el món, que lent el món, que lenta la pena per les hores que se'n van de pressa. Digues, te'n recordaràs d'aquesta cambra? "Me l'estimo molt. Aquelles veus d'obrers - Què son?" Paletes: manca una casa a la mançana. "Canten, i avui no els sento. Criden, riuen, i avui que callen em fa estrany". Que lentes les fulles roges de les veus, que incertes quan vénen a colgar-nos. Adormides, les fulles dels meus besos van colgant els recers del teu cos, i mentre oblides les fulles altes de l'estiu, els dies oberts i sense besos, ben al fons el cos recorda: encara tens la pell mig del sol, mig de la lluna.
|
Habitación de Otoño (Spanish)La persiana, no del todo cerrada, como un retenido espanto de caer hasta el suelo, no nos aísla del aire. Mira, se abren treinta y siete horizontes rectos, finos, mas los olvida el corazón. Y sin nostalgia va muriendo la luz, que era color de miel, y ahora es color de aroma de manzana. Qué lento el mundo, qué lento el mundo, qué lenta la pena por las horas que se van aprisa. Dime ¿te acordarás de esta habitación? «La quiero mucho. Aquellas voces de obreros... ¿Qué son?» Albañiles: falta una casa en esta cuadra. «Cantan, y hoy no les oigo. Gritan, ríen, y hace raro que hoy callen». Qué lentas las hojas rojas de las voces, qué inciertas cuando a cubrirnos vienen. Soñolientas, las hojas de mis besos van cubriendo los escondites de tu cuerpo, y mientras tú ya olvidas las hojas altas del estío, los días abiertos y sin besos, en el fondo recuerda el cuerpo: aún mitad es de sol tu piel, mitad de luna.
|